La Caputxeta vermella és potser un dels contes més populars del món. Mai cap altre ha estat explicat de tantes maneres diferents o il·lustrat tantes vegades com aquest. Originari d’èpoques remotes i transmès oralment qui sap des de quan, ha estat modificat a través dels temps i les zones geogràfiques.
La llegenda popular es va recollir per escrit per primera vegada l’any 1697 per Charles Perrault que la va incloure en un volum de contes afegint una moral final per advertir o educar les joves de l‘època. Posteriorment, l’any 1800, Ludwig Tieck la va reescriure. A ell se li atribueix la introducció de la figura del llenyataire que després es va convertir en caçador. El 1812, els germans Grimm en van reprendre la llegenda. Aquesta versió va fer que la Caputxeta fos coneguda universalment.
Perquè ho entengueu millor… a la biblioteca de l’escola hi ha un bon grapat d’edicions d’aquest conte, i aquests dies hi han estat totes exposades. Una és La niña de rojo, de Roberto Innocenti i Aaron Frisch, molt actual i amb els ingredients clàssics: l’àvia malalta, el bosc fosc, el llop malvat i la nena amb l’abric vermell. Les il·lustracions, precises fins al detall, ens presenten la ciutat com un territori salvatge i ens endinsen en la selva, plena de color i vida. És el viatge accidentat de la Sofia en un dia de tempesta.
La Caputxeta vermella, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, és una adaptació de Montse Ginesta per als primers lectors, amb lletra de pal, textos curts i rimats que ajuden a entrar en el món de la poesia. Els dibuixos de Mercè Galí, amb un toc d’humor, són un gran al·licient també per als que encara no llegeixen.
La versió de La Caperucita Roja, de l’Editorial Parramon, està il·lustrada per Eva Navarro amb tant sols tres colors: el negre, el vermell i el coure metal·litzat. Els dibuixos també tenen molt protagonisme en l’edició de Kókinos que il·lustra Kveta Pakovská, nascuda a Praga els anys 20. Pakovská va estar en contracte amb les avantguardes artístiques europees i va tenir grans influències de Wassily Kandinsky, Paul Klee o Joan Miró, però també de les il·lustracions tradicionals de contes clàssics. Els seus dibuixos són collages que enllacen imatge i text.
La verdadera historia de Caperucita, d’Antonio Rodrígez Almodóvar i Marc Taeger, presenta detalls que fins ara havien passat desapercebuts sobre la vida quotidiana de la Caputxeta com ara la seva poca traça per la costura, la seva fama de llaminera, la seva curiositat extrema… i que surten a la llum en aquesta obra. L’autor tampoc no escatima en detalls: converses entre mare i filla, i entre la nena i el llop estan fidelment plasmades.
La Caputxeta forçuda, de Vivim del Cuentu i amb il·lustracions d’Albert Vitó, és una història divertida i imprevista del clàssic. Forma part de la col·lecció “Contes Desexplicats” que capgira els contes clàssics i fa que els nens s’ho passin molt bé i els pares tinguin ganes de més. Perquè… ¿què passa quan la Caputxeta, a més de vermella, és forçuda? Part de la gràcia està en el fet que ja sapiguem la història original!
I per últim, Caperucita Roja, de Nórdica Libros té les tres versions, la de Charles Perrault, Jacob i Wilhem Grimm i Ludwig Tieck i moltes lectures, però bàsicament simbolitza el pas de la infantesa a l’adolescència. El llibre està il·lustrat per nou artistes.
I per què hi ha tantes versions de la Caputxeta vermella? Doncs… per llegir-te millor!!!!!
Molt bones recomanacions! A aquesta selecció jo afegiria la versió de Roal Dalh il.lustrada per Quentin Blake.
Diferent del que sempre hem sentit…
Nosaltres la tenim en CD en anglés també, i la veritat és que dona gust escoltar-la. Està en vers.