Us fem arribar el resum de la xerrada que la psicopedagoga de l’escola, la Cristina Regué, va fer per als pares i les mares el 25 de febrer.
Tot que l’esforç és un valor fonamental, esforçar-se va contra corrent a la nostra societat.
Fins als 10-12 anys, els nens acostumen a voler ser voluntaris per tot, ja sigui fer un encàrrec o escombrar la classe. A partir de llavors, ja més grans, demanen saber què els hi demanes i ells mateixos decideixen si els compensa o no fer l’esforç. Aquest esforç ja no està tant ben vist entre els seus iguals i no és tan incondicional.
La nostra societat tendeix a fer que tot s’automatitzi. Tenim comandaments a distància per a tot, agafem la moto per anar al gimnàs i, fins hi tot, la publicitat ens ofereix missatges d’aquest tipus, per exemple: Aprèn anglès sense esforçar-te!
Els pares no sempre vetllem ni ajudem perquè els nens s’esforcin. Les petites coses del dia a dia en què els nens ens poden ajudar, els fan sentir útils, els fan sentir bé. Sovint prioritzem que els nens estiguin ocupats i fer nosaltres les coses com preparar la bossa de l’endemà o la roba, ja que ho fem millor i més ràpid.
Fer una activitat i deixar de fer-ne una altra que en principi és mes plaent, ens fa sentir útils i és el que fa que tingui sentit fer aquesta activitat. Les coses que ens ocupen ens fan ser més persones, més humans, ens fan pensar, ens fan viure millor, sobretot ens fan ser més independents. Quan van a secundària, la tarda que tenen lliure i es fan sols el dinar, se senten millor i més grans.
No hem de donar el missatge que tot és divertit. S’han de fer les coses encara que ens costin. Si ens diuen: el dibuix m’ha quedat fatal! Els hem de dir: què podries fer per millorar-lo? O vols fer-ne un de nou? Pelar patates no és divertit, però s’ha de fer per poder gaudir d’una truita. Preparar un dictat no és divertit, però quan el fan i no cometen faltes, se senten molt bé.
El valor de l’esforç va relacionat amb la constància, fer repetides vegades alguna cosa perquè em surti bé. S’ha de renunciar a fer una cosa per fer-ne una altra, renuncio a veure la tele perquè tinc deures. Exercitem la voluntat, fomentem la concentració, la motivació, la disciplina i el treball.
La sort és la combinació de preparació més oportunitat. Un golfista que fa un Hole in one, té sort, però també hi ha destinat moltes hores de preparació. Picasso deia: “que la inspiració em trobi pintant”. El fet que els nens s’esforcin forma part de la cultura de l’escola. Hem d’acostumar els nens des de petits que les coses sovint costen i que no surten a la primera. Quan els hi surt, veuen que l’esforç té recompensa. Els hem d’acostumar a acabar les coses, a recollir les joguines, etc.
L’esforç no és innat. És un valor que es transmet i està lligat a la paciència. Els nens de vegades poden tenir la sensació que no s’han d’esforçar per res i quan s’enfrontin al primer repte no sabran com fer-ho. És un entrenament, la pràctica farà que cada vegada els costi menys enfrontar-se a situacions difícils. Hem de fer que aquests nens puguin enfrontar-se al que es proposin. Moltes vegades els fa por l’autonomia que han de tenir per fer una activitat, no l’activitat en si mateixa.
Per fomentar que els nens s’esforcin hem de crear-los hàbits, fer-los partícips de les tasques domèstiques. Hi ha dos conceptes que sovint confonem: ajudar (per a coses puntuals) i col·laborar per a coses habituals. En col·laborar hi ha molta menys gratificació, tot i que l’esforç és molt més gran.
L’esforç va lligat al sentiment d’orgull i satisfacció. Al llibre Els sentiments d’en Fèlix també el trobem. Quan els nens identifiquen el sentiment d’orgull, el busquen, ja que està estretament associat a la felicitat.
COM EDUQUEM EN L’ESFORÇ?
- Amb el nostre model, queixant-nos el mínim o gens. L’hàbit de queixar-se es transmet i després els diem: a sobre no et queixis! La queixa és una barrera. Si no ens queixem, ens costarà menys esforçar-nos.
- Proposar motius per esforçar-se: esport, música, teatre (tot el que no té un “tope”).
- Un hàbit s’adquireix per repetició, que implica esforç. Al principi tot costa i hi ha una lluita, però després hi ha una gratificació.
- Allò que és important no és participar, ni guanyar, sinó competir i esforçar-se al màxim. Competir és: jo m’implico per fer-ho el millor que jo puc, està relacionat directament amb el concepte de l’esforç.
- CANTÀNIA. És un espectacle de música que es fa a quart (a la nostra escola) i que implica l’esforç de moltes escoles. Té un resultat molt maco.
- Si el nen fa una cursa, és un divertiment. Si s’entrena, hi ha un esforç i sentiment d’orgull, per tant sovint una gratificació més gran.
- Hem d’evitar que caiguin en la queixa o l’excusa fàcil. La nostra petita però constant exigència a la llarga es convertirà en autoexigència.
- Hem de valorar més l’esforç que el resultat. Al final d’un partit hem de preguntar: t’has divertit? Us ho heu passat bé? Abans que no dir: Heu guanyat? Que el valor focalitzi l’esforç i no el resultat.
PER POSAR-HO A LA PRÀCTICA NOSALTRES HEM DE:
- Ser puntuals. La impuntualitat és un mal hàbit. Arribar d’hora exigeix disciplina.
- El compromís (amb el cau, l’orquestra, l’equip d’esport, …) s’ha de complir, ja que a la llarga el nen també ho farà.
- No posposar les tasques pendents.
- Deixar les habitacions tan bé o millor com les hem trobat.
- Fer les coses ben fetes i amb “carinyo”.
- Acabar el que hem començat. Als nens no els hem d’acabar les coses, ja que si els hi acabem, perden la satisfacció que hi ha justament al final.
- Procurar acabar les tasques en el temps establert. Podem ensenyar-los a anar una mica més ràpid i així podran fer altres coses.
- Participar en els treballs d’equip. Participar a l’AFA, a les comissions, a fer de delegats, a les celebracions, a l’organització d’activitats a l’escola, per exemple, mostra als nens que els pares s’esforcen.
- Treballar amb una actitud alegre, evitar comentaris que tenim mandra per fer la feina.
- No perdre els nervis, ni desanimar-los, quan les coses no surten bé.
- Treballar l’esforç de treure’ns les coses (que no ens agraden) de sobre i oblidar-se’n després.
Hi ha alguns models a la tele que mostren el valor de l’esforç: Kiriku, Viki el Viking.
També he trobat molts autors que fan llistats d’habilitats o virtuts de les persones i a moltes hi ha el valor de l’esforç, cosa que mostra que és un valor important i d’utilitat en la nostra societat:
– Els 7 hàbits de la gent innovadora, Guillermo Lutzky (al numero u hi ha “la persistència”)
– Concepte de “Serendipity” o “serendipitat” (casualitat buscada)
– Vuit eines per a la vida, Richard St. John (passió, treballar, practicar, focalitzar, empènyer, servir, crear, persistir). http://familiesdms.cat/2009/07/vuit-eines-per-a-la-vida/
– 5 habilitats de Howard Gardner (habilitat disciplinada, creativa, sintetitzadora, respectuosa, ètica)
– 7 hàbits dels nens feliços
– 7 hàbits de la gent altament activa, Stephen R.Covey
Els pares no estan per fer la vida més fàcil als seus fills, estan per ensenyar-los a viure-la. Fer la vida fàcil als fills és sobreprotegir, fer-los febles. El que puguin fer ells que ho facin, donar-los autonomia, els costarà igual que ens costa a nosaltres, això és educar en l’esforç.
La Cristina Regué recomana aquest article, podeu trobar-lo en aquest link.
I, com sempre, la llista de llibres recomanats:
