Famílies en 1ª Persona: “Correm Junts”


Tenim nova categoria en el blog!

Són testimons en primera persona de famílies de la nostra comunitat, que comparteixen amb nosaltres notícies i esdeveniments que poden ser d’interès per a tots.

I estrenem aquest espai amb l’aportació de l’Eneko, que comparteix la seva participació en la milla inclusiva i solidària “Correm Junts” de l’any passat i ens anima a participar en la d’aquest que se celebrarà el 27 d’octubre a Sarrià.

Aquí teniu la seva experiència:

El 27 d’Octubre d’aquest any 2019, a Barcelona i mes concretament a la plaça Sarrià, es correra una carrera popular inclusiva que es diu “Correm Junts”  https://corremjunts.org/  

Com cada any nosaltres, família del DMS, hi participarem perquè ens encanta i ens ho passem molt be. Es una carrera especial.

L’any passat, 2018, també vàrem participar. Va ser molt divertit. Va ploure a primera hora del mati. Encara i així, vàrem agafar els paraigües i vàrem dirigir-nos cap a la plaça Sarrià.

Davant de la nostra alegria i sorpresa, hi havia bastanta gent (plovia menys també) i les carpes estaven muntades.

Refugiant-nos sota una carpa , ens vàrem trobar amb una altra família del DMS. “Tu corres?” varen preguntar. “si”. “I a quina hora corres?” . “en cinc minuts…mmm.. vaig cap a la sortida”

Vaig donar la volta a la cantonada de l’església cap a la sortida. No hi havia ningú a la sortida. “suposo que la gent estarà per arribar encara que plogui una mica, no pot ser que sigui l’únic” vaig pensar.

Arribo a la sortida i pregunto als dos voluntaris que allà havia; “que? Quan es la sortida?”. Em miren. Els miro. Es miren. Semblen sorpresos. Al final, un senyala un grup de gent que estava a uns cent metres de la sortida. “veus aquella gent?” va dir. “si”. “doncs son els últims. Ja s’ha fet la sortida” va acabar de dir. Mecatxis!!!

Doncs res. A corre. Arribo amb els que van darrera a la cursa. Son una colla i s’ho estan passant la mar de bé. Quasi tinc que saltar sobre seu per passar. “Voleu companyia?” pregunto educadament . “nooooooooooo….” Contesta la colla. Ok. Ok. Ja he entès la indirecta. Segueixo endavant.

Em trobo als gegants de Sarrià. Els saludo. Però quasi m’entrebanco amb uns altres corredors. “Que fas?!?!?!” . “Eh? Um. Saludo gegants”. Em miren i riuen. Hi ha molt bon rotllo en aquesta carrera.  Segueixo.

Em trobo al tabalers de Sarrià a l’alçada de l’ambaixada del EEUU. Quina marxa. Donen bon ambient la cursa. Saludo. Aquest cop sense entrebancar-me amb ningú. Segueixo.

Deixant els tabalers (i l’ambaixada) em trobo ja als que estan de tornada. Conec a un que va davant. Saludo. “Vinga! Ànims! “ Hem crida. No se si ho diu per dir o per que em veu molt malament. Segueixo.

Ja dono la volta i torno cap a la Plaça Sarrià. Entre que he sortit tard, he trobat un colla , m’he entrebancat,… crec que arribaré amb el temps just per quan surtin les dones i em pugui quedar amb els petits mentre la meva companya fa la cursa.

Vaig arribant. Veig que les dones es preparen per sortir. Faig un esprint… per dir algo. A l’arribada hi ha gent que aplaudeix. “mira que macos” penso. Traspassada la línia d’arribada hem donen una bossa amb beguda energètica, fruita, menjar energètic i , fins i tot, caldo. Vaja. Ara si que em sento com si hagués fet un triatló.

Arribo carregat a la sortida. Em quedo amb els petits. Les dones (moltes i la meva companya) surten a fer la cursa. Al girar-me em pregunta una noia ;”ets voluntari”. “no” . “es que no s’ha presentat un voluntari per corre amb aquesta noia”. “però es que tinc els meus fills, sinó corria” (Bueno i pel flato i demes). “ja em quedo jo amb ells” diu una mare del DMS. Ok. Surto a acompanyar una noia a fer la cursa que acabo de fer.

Per sort la noia va a un ritme que el meu flato actual pot aguantar. Però arribem als tabalers de Sarrià i un voluntari que controla la cursa s’apropa i diu; “vols ajuda?” . “no. Ella ja corre amb mi” contesto. “no , si l’ajuda te la ofereixo a tu” em diu. Ostres!!!! Doncs si que vaig malament. “no, gracies, ja vaig fent”… però de sobte em trobo tornant cap a la plaça Sarrià i el voluntari de la cursa acompanya ara la noia que jo acompanyava. M’han fet el “cambiazo”.

Torno a la plaça Sarrià. Desfruitem de la festa constant. La gent aplaudint. Les diferents edats corrents. Els meus fills també fan la cursa i s’ho passen molt be.

Al final donen les medalles per grups de sexe i edat. Es lo de menys. La festa i el bon rotllo continua.

Al final tornem a casa cansats, contents, carregats de begudes, menjars energètics i caldo per a un mes i mig.

L’any passat va ser una gran experiència. Aquest any hi tornarem. Plogui o faci sol. Surti tard o massa aviat. Hi hagi caldo o no. A disfrutar i passar-ho be amb família, amics i la fundació ASPASIM.

I aquest any també es probable que també estigui el gegant NORMAG de ASPASIM que he estat batejat fa poc.

Ens veiem a la cursa!!

Deixa un comentari

El teu email no es publicarà. Camps marcats amb * són obligatoris

Categories