Home / DMS Film Festival / El DMS Film Festival recomana pel·lícules per a nens i nenes de cicle superior

 

Completem els textos de propostes cinematogràfiques per a infants amb la franja d’edat que correspon al cicle superior de primària. I comencem amb un aclariment: si en cada cicle hem parlat d’anar «obrint portes», és important no tancar-les. Les pel·lícules esmentades en els altres textos també són recomanables per als nens i les nenes més grans de l’escola (i per als adults, per suposat!). L’aprenentatge no acaba mai, i aquesta és la gràcia.

El cinema fantàstic és el que millor treballa amb la nostra imaginació, i per tant, és molt necessari. Ara bé, als deu o dotze anys hi podem introduir una exigència temàtica i/o visual. Per exemple, si busquem un títol d’aventures, podem apostar per la riquesa descriptiva realista de Master & Commander (Peter Weir, 2001). Si ens crida el suspens-terror, el realitzador d’origen hindú M. Night Shyamalan estilitza de manera brillant les seves faules, d’El sexto sentido (2000) a El bosque (2004), passant per El protegido (2002). Tot i que, si el que ens interessen són les metàfores, no hi ha cap gènere més fèrtil que la ciència ficció: les pelis de l’Steven Spielberg de principis de segle XXI, AI Inteligencia artificial (2001), Minority Report (2003) i, llindant amb el terror, La guerra de los mundos (2004), o les ficcions distòpiques com ara Blade Runner (Ridley Scott, 1982), Dark City (Alex Proyas, 1998) o la saga de Matrix (germans Wachowsky, 1999, 2003). I no ens oblidem la que probablement sigui la més memorable de totes, i un espectacle sensorial inoblidable, 2001: una odisea del espacio (Stanley Kubrick, 1968).

matrix

També pot ser atractiu el cinema fantàstic de càrrega al·legòrica, com ara La invasión de los ladrones de cuerpos (Don Siegel, 1956) i La mujer pantera (Jacques Tourneur, 1942), que, a més, són dos exponents esplèndids del gloriós cinema de sèrie B, el que es feia amb quatre duros i molta imaginació.

A les nenes i nens que mostrin interès pel cinema com a llenguatge, és oportú convidar-los a introduir-se en mirades autorals, directors de forta idiosincràsia que aporten un punt de vista més enllà dels arguments que treballen. Apuntem dos cineastes que ja vam introduir en les propostes de cicle mitjà. Són ben diferents, però igual de genials. Un és Billy Wilder, de qui proposem títols com ara La tentación vive arriba (1955), El apartamento (1960), Uno, dos, tres (1961) o Irma la dulce (1963). I l’altre, Hitchcock, de qui esmentarem obres de la seva època de la depuració estilística: Con la muerte en los talones (1959), Psicosis (1960), Los pájaros (1963), Marnie la ladrona (1964), i, la «crème de la crème», Vértigo (1957), per molts considerada la millor pel·lícula que s’ha fet mai.

tentacion

I seguint amb l’estudi del cinema i les seves estructures, podem convidar els nostres fills a endinsar-se en els gèneres. Tot i que avui no té el predicament que tenia en el passat, el western continua sent el taulell genèric més nítid, on les tipologies i convencions estan més perfeccionades i, per tant, on les lectures metafòriques funcionen millor. Una porta d’entrada poden ser títols tan brillants com ara Winchester’73 i Colorado Jim (Anthony Mann, 1950, 1953), Centauros del desierto i El hombre que mató a Liberty Valance (John Ford, 1956, 1962) o El bueno, el feo y el malo (Sergio Leone, 1966). I dels espais oberts i la pantalla ampla podem passar al gènere de la ciutat, la nit i l’«angst» (angoixa) vital, el cine negre, representat en obres mestres com són Forajidos (Robert Siodmak, 1946) o Retorno al pasado (Jacques Tourneur, 1947).

Llindant amb el cinema negre, aquí relacionem obres, totes excepcionals, que proposen nocions relacionades amb la justícia: M., el vampiro de Dusseldorf (Fritz Lang, 1931), Doce hombres sin Piedad (Sidney Lumet, 1957), Un condenado a muerte se ha escapado (Robert Bresson, 1956), Matar a un ruiseñor (Robert Mulligan, 1962) o Un mundo perfecto (Eastwood, 1993). I a aquest llistat, per què no?, li podem afegir el thriller superheroic del Christopher Nolan, l’anomenada «Trilogía del Caballero Oscuro» (2004, 2008, 2012).

Acabem amb dues recomanacions específiques per la temàtica treballada. El club de los poetas muertos (Peter Weir, 1991) és una obra tan emotiva com lúcida en el retrat dels paranys dels paradigmes conservadors de l’educació reglada. Haz lo que debas (Spike Lee, 1988), que podríem categoritzar com a cinema social, és una obra excel·lent en l’anàlisi (de la dificultat i necessitat i l’oportunitat) de la convivència entre diverses ètnies en un mateix barri.

poetas

Esperem que us hagi agradat aquesta selecció i proposem que aprofiteu la secció de comentaris per deixar la vostra opinió i, per suposat, proposar-ne d’altres. Segur que en teniu algunes altres de preferides que no surten en aquest llistat. Estem esperant doncs la teva proposta!

…………..

I fins aquí les recomanacions per a nenes i nens de cicle superior. Després, ens vindrà l’institut i esperen els grans clàssics de la Hammer; esperen els cowboys crepusculars del Peckinpah i els gàngsters d’en Coppola; esperen les textures i atmosferes de creadors genials com ara Tarkovski, Roman Polanski, David Fincher o Paul Thomas Anderson; espera el descobriment de la sintaxi extraordinària del cinema mut dels anys vint; esperen les sensibilitats de la modernitat europea, d’Ingmar Bergman a Federico Fellini, del primer i explosiu Godard a Antonioni, de la «nouvelle vague» al «free-cinema british»; esperen la postmodernitat de Tarantino, Wes Anderson o Aronoksky; esperen l’«slasher» (subgènere terrorífic protagonitzat per adolescents) i les seves sanguinàries metàfores dels rites de transició de l’adolescència. Les portes acabaran d’obrir-se, els criteris se seguiran sofisticant i cadascú anirà cercant preferències segons la seva sensibilitat. Les possibilitats són inacabables.

Les històries, les reflexions i els comentaris que trobem en el cinema ens parlen d’aquest món en què vivim. Ens entretenen, però també ens inquireixen, potser ens comprometen, potser ens emocionen… Com succeeix amb totes les arts, el que ens interessa, al final, és el seu potencial transformador: quan comença la peli ets una persona, i, quan acaba…, n’ets una altra. Això, ni més ni menys, és el que podem exigir al cinema.

 

Nota. Totes aquestes recomanacions són del Sergi Grau, pare de 2n i 4t i un gran aficionat al bon cinema. Gràcies Sergi!

 

3 Comments

  1. Lola 16 abril, 2018 at 5:40 pm

    Gràcies per les recomenacions!

     
  2. Mireia 20 abril, 2018 at 7:33 am

    Molt interessant

     
  3. Mireia 20 abril, 2018 at 7:34 am

    Gràcies

     

Deixa el teu comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *