Home / DMS Film Festival / El DMS Film Festival recomana pel·lícules per a nens i nenes de cicle inicial

 

Seguim amb el llistat de propostes cinematogràfiques per a infants, i ara ens ocuparem de la franja d’edat que correspon al cicle inicial de primària. Recomanem -recordeu- pel·lícules fàcils de trobar pel fet que estan editades en formats digitals o accessibles a plataformes televisives. Però també insistim en el criteri de la pantalla gran: si en teniu l’ocasió, la millor manera de veure una pel·lícula continua sent… a les sales de cinema.

Comencem amb els títols d’animació i amb els títols de la Pixar: les dues primeres entregues de Toy Story (John Lasseter, 1995, 1999) o Los increïbles (Brad Bird, 2004) són adients per a infants de sis, set anys, però també podem citar la postmoderna Monstruos, SA (Pete Docter, 2001), que proposa una enginyosa inversió dels conceptes associats a la monstruositat, o Brave (Mark Andrews i Brenda Chapman, 2012), que ens presenta una princesa d’atributs ben diferents als quals solen estilar les produccions Disney.

los increibles

Fora de la Pixar, trobem un interessant relat superheroic per infants a Big Hero 6 (Don Hall, 2014) i un curiós relat èpic que juga amb els mites propis de la infantesa a  El origen de los guardianes (Peter Ramsey, 2012). I com una menció apart, ja que és una aproximació costumista, enginyosa i divertida a la vida quotidiana infantil, proposem Carlitos y Snoopy. La película de Peanuts (Steve Martino, 2015).

Amb un format visual mixt, i una mica més exigent, el trobem en el títol de culte Cristal oscuro (Jim Henson i Frank Oz, 1982), que és una filigrana en «motion capture» tradicional amb marionetes. I, una mica més lleugera, Dentro del laberinto (Jim Henson, 1986)

A aquestes edats, els infants comencen a mostrar gran interès per les pel·lícules d’aventures, i per als títols dels vuitanta com ara Los Goonies (Richard Donner, 1985), La princesa prometida (Rob Reiner, 1987) o La historia interminable (Wolfgang Petersen, 1984) conserven intacta la seva capacitat per fascinar les joves mirades. El mateix succeeix, no cal dir-ho, amb les sagues aventureres i galàctiques de l’Spielberg i el Lucas: Star Wars (1977, 1980, 1983) i Indiana Jones (1981, 1984, 1989).

lahistoriainter

Com a quarta entrega de la saga de l’«Indy», en lloc de l’oficial, podríem proposar la divertidíssima Las aventuras de Tintín: el secreto del unicornio, d’un Spielberg francament inspirat. I amb la mateixa tècnica que el Tintín spielbergià, l’animació «motion capture» (i en 3D, si en teniu l’ocasió), trobem Cuento de Navidad (Robert Zemeckis, 2009), una versió bastant fidel de l’ultraclàssic nadalenc d’en Charles Dickens.

La màgia també te molta tirada entre els infants, fet que convida a veure les dues primeres adaptacions de la Warner de les novel·les del nen mag de J. K. Rowling, Harry Potter y la piedra filosofal i Harry Potter y la cámara secreta (Chris Columbus, 2001, 2002). I, saltant de la màgia als viatges en el temps, queda lloc per a un altre clàssic dels vuitanta, Regreso al futuro (Robert Zemeckis, 1985), que és valuosa per formar els infants, des de l’entreteniment, en la ciència del relat cinematogràfic: té un guió mil·limètric que, a cada nou visionat, desvetlla nous i interessants detalls.

harry

I si els Goonies, o el Harry Potter i els seus amics sedueixen els infants és, indubtablement, per un efecte mirall: són pelis protagonitzades per nenes i nens. En aquest sentit, la comèdia Solo en casa (John Hughes, 1991) és igual de convincent.

I deixo per al final un parell de clàssics del cinema de tots els temps. La primera és la immarcescible Cantando bajo la lluvia (Stanley Donen, 1952), que és una introducció idònia en el gènere musical (cap nena o nen és impermeable a la «joie de vivre» de la celebèrrima seqüència d’un Gene Kelly interpretant la peça que dóna títol a la pel·lícula). L’altre, si us atreviu, un John Ford de 1941, ¡Qué verde era mi valle!, extraordinari relat sobre la vida d’una família en un poble miner de Gal·les que es passa pel filtre de la mirada d’un infant, i que parla de l’aprenentatge emocional i de l’adquisició dels valors comunitaris.

Comentaris pel que fa a l’accés a la violència gràfica en el cinema. Alguna de les propostes d’aquest cicle inicial ja incorpora algun contingut de violència, i sobre aquesta qüestió es poden fer diverses apreciacions:

Una. L’accés a continguts audiovisuals d’una o altra manera violents és una qüestió inevitable en la societat actual (per posar un exemple evident: no és discutible que la visió de la dona en el cinema tradicional Disney no sigui violenta?). Cada família ha d’intentar gestionar que aquest accés sigui progressiu i que l’infant comprengui els contextos. Intentar reprimir l’accés a la violència no és només probablement impossible, sinó que també pot comportar un efecte contrari.

Dues. Cal discernir entre la violència com a factor narratiu i com a part del discurs i la violència gràfica. Els infants d’aquesta edat no haurien d’accedir a narracions de i sobre violència, però el límit de la violència gràfica està només en el shock visual que pugui produir una imatge. La diferència entre una cosa i altra és la distància entre, per exemple, el cinema de terror (al qual els infants no haurien d’accedir) i les imatges amb efectes visuals sanguinaris en el clímax d’En busca del arca perdida. Aquest segon aspecte es pot tractar de moltes maneres, una d’elles, explicant la tramoia del cinema: tot és mentida, són manualitats i efectes de maquillatge.

Tres. Per raons similars, alguna imatge violenta en un entorn de fantasia no té el mateix efecte que, per exemple, en un entorn recognoscible: no és el mateix veure lluites d’espasa làser en una galàxia molt molt llunyana que un tiroteig en thrillers o films policíacs, que tenen lloc a la ciutat i en el nostre present.

Quatre. Recordem que la presència de la violència és inevitable en el nostre món, i que precisament els relats per a infants, des de sempre, l’han interioritzat (la caputxeta i el llop, Hansel i Gretel, etc) precisament pel fet que mostren als infants la violència en un entorn «controlat» i on, al final, la lliçó és que guanyen els bons i els dolents reben un càstig.

Esperem que us hagi agradat aquesta selecció i proposem que aprofiteu la secció de comentaris per deixar la vostra opinió i, per suposat, proposar-ne d’altres. Segur que en teniu algunes altres de preferides que no surten en aquest llistat. Estem esperant doncs la teva proposta!

 

3 Comments

  1. Anna 4 abril, 2018 at 2:24 pm

    Molt interessant!!!!!! gràcies

     
  2. Andreu 4 abril, 2018 at 3:28 pm

    Molt bon post, i sense spoilers 😉

     
  3. ALFREDO VAZQUEZ 4 abril, 2018 at 7:06 pm

    tomamos nota

     

Deixa el teu comentari

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *